Dolor crònic: la malaltia invisible, però curable

L'Associació Internacional per a l'Estudi de l'Dolor (IASP) va definir el 1979 el dolor com una experiència sensorial i emocional desagradable relacionada amb el dany real o potencial d'algun teixit. El dolor crònic és el que dura al menys 3-6 mesos, o que persisteix més enllà de el temps esperat per a la cicatrització dels teixits o la resolució de la malaltia subjacent. A Espanya afecta entre el 17-18% de la població, i la seva intensitat es considera entre moderada i intensa en el 12% del casos. S’estima que el cost econòmic que suposa el dolor crònic a Espanya és del 2,5% del PIB, aproximadament uns 16.000 milions d’euros.

Les manifestacions de el dolor són diferents de persona a persona i de societat a societat. El dolor crònic és una experiència sociohistòrica i cultural construïda per múltiples actors, destacant els pacients, els seus familiars i els médicos1. La precarietat de l'concepte de dolor crònic ens mostra que el coneixement mèdic emergeix com a producte de la interacció social i la medicina com a sistema de producció de sentido2.

Segons Guyton (1989), el dolor és un mecanisme protector de el cos humà; es produeix sempre que un teixit és lesionat i obliga a l'individu a reaccionar. Ens trobem davant el dolor alarma, funcional i útil. Es desenvolupen estratègies terapèutiques basades en el tractament farmacològic i la fisiopatologia de el dolor. Tot i que avui dia aquesta concepció és criticada, d'ella deriven les principals teràpies utilitzades en l'actualitat des de les unitats de el dolor.

Què hi ha d'aquells dolors als quals no se'ls pot atribuir una clara base orgànica, com en la fibromiàlgia? En aquest cas, diferents estudis han destacat el paper de factors com la hipervigilància; la percepció i la interpretació de símptomes contribueixen a una representació disfuncional de l'dolor3.

La no correspondència entre lesió física i experiència de dolor fa que la utilitat de el dolor quedi en entredit. L'afirmació de la IASP en 2005 que «el dolor és sempre subjectiu» és clau per comprendre el gir conceptual en la construcció de el dolor: s'evidencia la seva concepció com a simple procés sensorial originat en el cervell. El dolor deixa de ser vist com un símptoma per ser comprès com una malaltia. El que és percebut des de la medicina com un lent avanç dins el sistema mèdic respon a tot un entramat de processos socials, un canvi en l'imaginari col·lectiu de l'dolor4: es passa de el dolor útil a el dolor sense sentit, que requereix atenció en si mateix. Es crea una consciència de el dolor a la població que reclama directament tractament, és un dret de l'paciente5.

En la nostra societat el dolor crònic no es viu només com a dany físic, sinó també com a interrupció de l'estil de vida, de la feina i de les relacions. Alhora, el dolor és concebut actualment com una propietat fonamental de l'ésser humà. El que més ens dol és la seva inevitabilitat juntament amb el creixement paral·lel de la creença injustícia. Es considera que només es pot accedir a el dolor a través de les seves manifestacions en el cos, es creu intrínsecament relacionat amb l'activitat fisiològica, una cosa que hauria de poder suprimir farmacològicament. D'altra banda, la manifestació de el dolor és sempre necessària, perquè d'aquesta manera s'obtenen els permisos per comportar-se de manera excepcional4.

S'estima que un de cada sis espanyols, o un de cada cinc europeus, pateix dolor crónico6. El dolor crònic apareix com un «malament» propi de les nostres societats desenvolupades.

Des de la antropologia, Gil et al.4 afirmen que l'objectiu principal en l'abordatge de el dolor crònic hauria de ser la transformació de la comprensió de el dolor. Proposen:

1) evidenciar que el dolor crònic existeix per les relacions subjectives que establim per mantenir-lo i reproduir-lo;

2) recuperar la seva condició límit entre ment i cos, la seva variabilitat segons el moment històric, la cultura, el gènere, l'estil de vida;

3) parlar de el privilegi que té el dolor en el present: és a hores d'ara l'emoció més evident, la més universal, des del punt de vista occidental, i

4) hi ha construccions alternatives de el dolor i és possible entrenar la seva tolerància i la seva resistència .

Des de la neurociència ens obren nous camins a explorar. Els que ho han fet també proposen reconceptualitzar el dolor. Per exemple el Dr. Arturo Goicoechea a la seva web ens presenta una perspectiva interessant: considera el dolor com un procés avaluatiu d'amenaça de el cervell (erroni en absència de dany que ho expliqui), nodrit per la cultura sensibilitzadora actual; el dolor crònic en absència de dany és una disfunció apresa de el cervell que pot i ha de revertir amb una intervenció correctora usant eines d'educació en neurociència i recuperació de l'activitat a través de la re-exposició gradual confiada.

Us convido a reflexionar a l'respecte.